EN AQUEST NÚMERO...

Aquest és el primer número del butlletí electrònic de VEU PRÒPIA, l'organització de nous catalanoparlants a favor de la llengua catalana. En aquest moment de canvi, de profundes transformacions socials i culturals, apareix una nova veu que aspira a renovar els discursos a favor del català, la nostra llengua comuna. VEU PRÒPIA sorgeix d'una triple constatació. Primera: malgrat el seu nombre, els nous catalanoparlants són invisibles socialment; i això ens fa vulnerables a tota mena de manipulació per part de grups que diuen "defensar" els nostres drets com a castellanoparlants, quan en realitat només volen protegir els seus privilegis de classe. Segona: no existeix un vocabulari, unes "maneres de dir" que ens permetin parlar del procés que ens ha portat a adoptar el català com a llengua habitual, i no s'han posat els mitjans per transmetre la nostra experiència, que podria servir de model per a moltes altres persones que estiguin adoptant la llengua comuna. I tercera: els discursos a favor del català no diuen gaire cosa als nous catalanoparlants presents i futurs, perquè es basen en la idea de "recuperar" una llengua malmesa; nosaltres, però, no hem perdut cap llengua, sinó que n'hem guanyat una. Hem fet un esforç per adoptar-la, i volem que aquest esforç rendeixi. En altres paraules, no volem la supervivència sinó el benestar del català. Conclusió: cal una nova veu que expressi i defensi aquests punts de vista.

Però alhora que volem fer sentir la nostra veu —una nova veu que és la nostra pròpia— també volem parlar amb veu alta, i com més alta millor. A ningú se li escapa, tanmateix, que aconseguir micròfons, amplificadors i altaveus és difícil en una societat com la nostra, en què els mitjans de producció del discurs legítim estan en mans d'uns pocs. Parlar amb veu pròpia i fer-se sentir amb força pot semblar de vegades una empresa impossible quan el missatge que es vol transmetre és innovador i amenaça amb somoure les consciències. I començar un nou projecte associatiu no és, certament, una tasca senzilla, encara menys si aquest projecte vol ser independent des d'un punt de vista econòmic i polític. VEU PRÒPIA és ben conscient d'aquestes dificultats. Sabem, per exemple, que sense voluntat no es va enlloc, però que la voluntat no és suficient per aixecar un projecte.

Estem decidits a no caure en la trampa del voluntarisme. Ens guiem per tres senzills principis organitzatius: primer, volem practicar un activisme sense sentiment de culpa, en què els voluntaris dediquen el temps que poden, i l'associació adapta els objectius concrets als recursos disponibles, accepta com un regal el temps i l'esforç dels seus membres, i no intenta arreglar el món amb l'esforç d'un parell de persones. Segon, anem a poc a poc i fent bona lletra, tot construint bases sòlides i produint resultats tangibles que es puguin avaluar, sempre amb una visió del projecte a llarg termini com a guia de l'acció present. I tercer, som petits i febles, però volem anar forjant aliances que ens permetin sumar forces.

Al mateix temps, però, sabem que aquestes limitacions són, precisament, la nostra força. Aspirem a la credibilitat i a l'eficàcia a llarg termini que proporciona la independència econòmica i política. VEU PRÒPIA no demana ni accepta subvencions d'organismes públics, i es declara neutral en el joc polític partidari perquè està en contra de les instrumentalitzacions polítiques de la llengua comuna (us en recordeu? "El català és cosa de tots"). I aspirem a ser una organització radicalment democràtica: perquè per a nosaltres la llengua és una qüestió de ciutadania, perquè volem treballar en l'àmbit local, al costat de i entre els parlants, i perquè pretenem posar el català al servei d'un projecte de cohesió social i d'igualtat entre homes i dones.

Una nova veu, doncs. Una nova veu que parla sense por i sense censura; que proporciona arguments i no s'amaga del debat. Una veu, sobretot, plural com la nostra societat. Encara és petita i fràgil, però es farà sentir amb força en un futur no gaire llunyà.

Ja fa uns quants anys que la política lingüística de les administracions va engegar la necessària tasca d'ensenyar la llengua catalana a totes les persones que, per diverses causes, la desconeixien. Efectivament, un gran desplegament de professionals (lingüistes, escriptors, professors, editors, etc) han dut a terme, al llarg d'uns vint anys, la gran tasca de crear espais en els instituts, les escoles de primària, les escoles d'adults o els mateixos serveis de català dels municipis, on el català s'impartís com a matèria disciplinar i des d'on es pogués aprendre a dominar tota la seva normativa. A més d'aquest fonamental paper, no podem oblidar el suport que ha representat per a la docència l'enorme tasca duta per les editorials, que han omplert (i continuen omplint) el mercat del llibre amb un amplíssim ventall de llibres i metodologies d'ensenyament del català.

Vivim, doncs, en una societat, si més no al Principat, on el català, com a matèria curricular, ha comptat i compta amb un gran suport social, comercial i institucional. I un exemple d'això és l'acceptació generalitzada de l'exigència de la possessió de determinats nivells de coneixement de la llengua catalana (A, B, C, D) atorgats únicament i exclusiva per la Junta Permanent de Català, els quals són, en funció de l'oposició a la qual es presenti el/la interessat/ada, premiats amb punts o, simplement, exigits sine qua non.

Arribats en aquest punt, i fent un balanç global general dels resultats obtinguts per la política lingüística que fins ara han exercit les administracions, ¿es pot dir que la seva tasca de normalitzar la llengua (generalitzar-ne l'ús a la societat catalana) hagi estat un èxit? És clar que n'hi haurà que diran que sí i d'altres que no... però, ¿i què en diem els "normalitzats", els que hem après el català amb llibres, amb professors, amb hores d'estudi...? Nosaltres diem que fins ara, Política Lingüística ha fet bé la seva tasca d'"instruir-nos" com a parlants assenyats i acceptables; en canvi, no ha fet gaire bé la tasca de fer-nos parlants "acceptats".

Certament, era molt llarga i complexa la tasca de revifar el català un cop instaurada la democràcia, i doncs, seria injust criticar allò que es va fer quan fer quelcom en matèria de llengua, fos el que fos, era tot un mèrit. Afortunadament, però, ara no ens trobem enmig del caos; ara la logística pot ser més efectiva i es compten amb més garanties d'èxit perquè, ara, tots els que vivim a Catalunya som i se'ns deixa ser catalans i catalanes. ¿Com és que l'ús d'una llengua tan impartida i ensenyada, tan aprovada i suspesa, se'n ressent tant? En què s'ha fallat, i quan?

Totes dues respostes, a nosaltres, els nous catalanaparlants no ens semblen difícils de trobar. Quan? Quan els fills dels immigrants vam néixer a Catalunya i se'ns va continuar tractant, des d'un punt de vista lingüístic i cultural, com si fóssim dels pueblos dels nostres pares i mares. En què es va fallar? En haver fet una política lingüística massa preocupada de la impartició de la llengua i no de la divulgació social d'unes actituds integradores mitjançant la mateixa promoció de la cultura catalana. Unes actituds que, en definitiva, haguessin estat l'autèntica demostració que, certament, qui deia que tothom que viu a Catalunya és català, també ho pensava.

Els nous i les noves parlants de la llengua catalana, de la nostra llengua comuna, hem reflexionat sobre tot allò que ens va ajudar durant el nostre procés d'aprenentatge del català: una infraestructura institucional, palesa en el món acadèmic que ens va saber "crear" si no "legítims", sí "correctes". Però nosaltres també hem meditat, i molt, sobre tot allò que ens va perjudicar en el moment d'adoptar la llengua i fer-la realment nostra: el buit en matèria d'integració del nous parlants, de la manca de legitimitat o, si més no, de la despenalització de tot allò que suposava demostrar una procedència aliena durant un procés d'adquisició de la nova i nostra llengua, tan nostra com el nostre cognom, la nostra llengua inicial, el nostre lloc de naixement o la nostra pròpia història personal. Finalment, al cap d'uns anys i d'un procés d'autonormalització molt particular, ens considerem a nosaltres mateixos com a parlants de mena, tan legítims com qualsevol altre parlant que, en parlar una llengua, no fa cap altra cosa que atorgar-li l'oportunitat d'aspirar a un futur real.

Per tot això, creiem que pot ser de gran benefici que els polítics que prenen decisions en matèria de Normalització Lingüística, i els professionals que hi treballen, escoltin els nous parlants per tal que els orientin en el disseny d'un itinerari que els mateixos nous parlants han recorregut. En altres paraules, convertir els nous parlants, i els futurs nous parlants, en subjectes protagonistes de la política lingüística, i no en objectes passius de decisions preses en un despatx llunyà...

Si el arquitectes d'escales ens escolten, potser podrem ajudar-los a construir l'esglaó perdut.

El dissabte 22 de setembre de 2001 va tenir lloc "l'estrena" de VEU PRÒPIA, ja que va ser en aquesta data que la nostra organització es va presentar en públic per primer cop. L'ocasió va ser un dels actes del Correllengua a Manresa (Bages). Per part de VEU PRÒPIA hi van assistir Puri Pinto i Manel Fernàndez, que van exposar-hi els tres objectius de la nostra organització: ser una plataforma d'expressió dels nous catalanoparlants, donar suport a les persones que estiguin en procés d'adoptar el català, i fer campanya a favor de la nostra llengua comuna des del punt de vista dels nous catalanoparlants. En aquest acte també hi va intervenir l'escriptor Enric Larreula [vegeu la crònica següent].

En la seva intervenció, Puri Pinto va afirmar que "la distinció entre castellanoparlants i catalanoparlants és falsa, perquè, agradi o no, a Catalunya tothom és castellanoparlant, i després uns quants són bilingües". Pinto va denunciar la demagògia que fan algunes organitzacions a partir d'aquesta falsa distinció, "que ens deixa a nosaltres, nous catalanoparlants, en terra de ningú". Segons Pinto, els nous catalanoparlants han de guanyar-se una visibilitat pública com a tals, i aquest és un dels propòsits de VEU PRÒPIA.

Per la seva banda, Manel Fernàndez va insistir en la necessitat de donar suport a les persones que estan fent el procés d'adoptar el català com a llengua habitual. Per a Fernàndez, "un dels principals problemes amb què es troba algú que vulgui adoptar la llengua i fer-la servir habitualment és la manca d'àmbits d'ús". També va remarcar la importància de transmetre l'experiència d'haver adoptat la llengua comuna, perquè "proporcionar certs models de conducta pot fer el camí més fàcil a altres persones".

Fernàndez va participar en un altre acte del Correllengua, aquest cop a Badalona, la seva ciutat natal. La xerrada, que tenia com a tema "El català, eina d'integració?", es va celebrar el 5 d'octubre de 2001, i a més de Fernàndez hi van participar Rosa Boixaderas (psicopedagoga) i Margarida Barjau (Congrés de Cultura Catalana). A més d'exposar els punts anteriors, Fernàndez va explicar la seva experiència d'adquisició i adopció del català en un barri majoritàriament castellanoparlant, i va afirmar que cal fer una feina pedagògica entre els catalanoparlants: "cal anar corregint l'hàbit de passar-se al castellà, perquè fa les coses molt més difícils a les persones que comencen a parlar la nostra llengua comuna", va dir. En aquesta notícia de l'edició del diari El Punt trobareu una crònica d'aquest acte.

Al novembre de 2001 VEU PRÒPIA va iniciar una ronda de contactes amb experts i organitzacions que treballen a favor del català, per tal de fer-los conèixer el projecte d'una associació de nous catalanoparlants, rebre'n consell sobre les estratègies per desenvolupar-lo, i intercanviar impressions sobre l'estat actual de la llengua catalana i sobre el moviment en defensa del català, la nostra llengua comuna.

La primera d'aquestes trobades va ser amb l'escriptor i professor de la UAB Enric Larreula. Durant aquesta reunió, els membres de VEU PRÒPIA van tenir ocasió d'exposar a Larreula els objectius de la nova organització, així com d'explicar-li les seves experiències personals d'adoptar el català com a llengua habitual. Larreula va manifestar un gran interès tant en aquestes experiències com en la renovació dels discursos sobre la llengua que ha començat a dur a terme VEU PRÒPIA, i va expressar la seva intenció d'incorporar-les al seu últim llibre, Dolor de llengua (2002), un estudi sobre els efectes subjectius del conflicte lingüístic als Països Catalans.

Més endavant, al mes de desembre de 2001, VEU PRÒPIA va reunir-se amb membres del Cercle XXI, un grup de sociolingüistes que ha fet una important tasca de reflexió i d'adaptació de la defensa del català a les noves circumstàncies que viu la nostra societat. Durant el profitós canvi d'impressions que van mantenir, els membres de VEU PRÒPIA van exposar el projecte d'una organització estructurada en grups locals que donin suport als nous catalanoparlants i facin campanya a favor de la llengua comuna.

Per a VEU PRÒPIA, aquest tipus de reunió té una gran importància; els seus promotors són conscients de la necessitat de comptar amb el consell d'experts en sociolingüística i planificació lingüística, ja que VEU PRÒPIA és una organització que es proposa arribar a incidir de manera efectiva i duradora sobre la situació de la nostra llengua.

Durant la trobada, els membres del Cercle XXI van aportar dades recents que, d'una banda, confirmen la relativa bona salut de la llengua catalana, però que, d'altra banda, confirmen la necessitat de divulgar uns nous discursos sobre la llengua comuna que legitimin els nous parlants del català i plantegin de forma renovada la relació entre llengua i identitat al nostre país, més enllà d'instrumentalitzacions polítiques. El fet que el segon grup més gros de parlants del català sigui actualment el constituït per les persones que tenen el català central com a segona llengua implica que els discursos sobre la llengua de què fins ara s'ha dotat la societat catalana necessiten sotmetre's a una molt profunda renovació, per tal de poder sintonitzar amb la realitat social del país.

Cercle XXI també va apuntar possibles vies per al desenvolu- pament del projecte de VEU PRÒPIA i els pròxims passos a seguir en la seva creació. En aquest sentit, la trobada va ser d'una gran utilitat per a VEU PRÒPIA, i esperem que sigui l'inici d'una col·laboració estable en el futur.

A part d'aquestes dues trobades, VEU PRÒPIA també ha mantingut contactes amb altres organitzacions, com ara el grup de debat sociolingüístic Clar i Català i la Plataforma per la Llengua. En el futur immediat tenim la intenció d'explicar el nostre projecte a destacats sociòlegs, sociolingüistes, experts en cultura popular, sindicalistes i periodistes.

Si el Correllengua de Manresa va ser la primera aparició pública de la nostra organització, els micròfons de la cadena radiofònica Ona Catalana van oferir a VEU PRÒPIA l'oportunitat d'estrenar-se als mitjans de comunicació. Efectivament, el 7 de març de 2002, dos portaveus de VEU PRÒPIA, Puri Pinto i Manel Fernàndez, van ser entrevistats al programa "Els Migdies d'Ona Catalana".

Durant la seva intervenció, els nostres representants van contestar les preguntes dels oients i van explicar el projecte d'una organització de nous catalanoparlants a favor del català. Puri Pinto va afirmar que "la necessitat d'ubicació cultural ha estat un element molt important a l'hora d'incentivar-nos com a nous parlants en l'adopció de la llengua catalana". Al mateix temps, però, va preguntar-se: "Tot i els recursos invertits en la tasca d'ensenyar els nous parlants, ¿la societat catalana està preparada per acceptar-los?". D'aquí, segons Pinto, la necessitat d'una organització com VEU PRÒPIA, que vol ser una plataforma d'expressió dels nous catalanoparlants.

Manel Fernàndez, per la seva banda, va remarcar que "VEU PRÒPIA vol fer-se un espai en el debat sobre el conflicte lingüístic que existeix en la nostra societat". Fernàndez va tornar sobre la qüestió de la llengua i la identitat, i va dir que "el fet d'haver viscut en barris i poblacions on el català no ha existit ha impedit que la gran majoria de la població d'origen immigrat s'hagi pogut integrar lingüísticament". Per aquest motiu VEU PRÒPIA "demana un augment de l'existència del català en el conjunt de la societat, per tal que la gent pugui integrar-s'hi lingüísticament i la llengua catalana pugui ser un element efectiu de cohesió social".

A part d'aquesta primera intervenció als mitjans, també està prevista la publicació d'una entrevista amb Josep-Anton Fernàndez al butlletí electrònic del partit polític Ciutadans pel Canvi (CpC).

Veu Pròpia ha participat recentment en els actes "Mira quina llengua" organitzats pel voluntariat lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona.

Sota el títol "Moure's per la llengua", la taula rodona va convocar representants de la Plataforma per la llengua, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL), l'Organització pel Multilingüisme (OM), Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Joves de Mallorca per la Llengua i VEU PRÒPIA, que va estar representada per Manel Fernàndez.

Durant la seva intervenció, així com al llarg de la discussió entre els diversos participants, Fernàndez va insistir en la necessitat de renovar els discursos a favor de la llengua catalana, i de despolititzar-la (és a dir, d'evitar la seva instrumentalització) per construir un consens social al seu voltant. Igualment, Fernàndez va afirmar que "davant les noves immigracions, el que cal no és considerar-les una amenaça, sinó aconseguir que el català sigui el que ha estat durant dos-cents anys, és a dir, una eina d'integració".

VEU PRÒPIA també ha estat convidada a prendre part en les jornades de psicologia i identitat nacional "Països Catalans: Claus per enfortir la nostra autoestima?", organitzades pel Casal Jaume I de Gandia (la Safor). Aquestes jornades tindran lloc a mitjan novembre de 2002.

Durant una temporada força llarga, VEU PRÒPIA no ha disposat d'un lloc estable on trobar-se, i ha hagut de fer les seves reunions a llocs variats, des de cafeteries fins a cases particulars. La independència política i econòmica, no cal dir-ho, té un preu... que estem disposats a pagar. Efectivament, VEU PRÒPIA no rep subvencions de cap administració pública, ni accepta donatius que imposin cap mena de condició prèvia. Aquesta situació de nomadisme, però no era ideal, i finalment VEU PRÒPIA ha trobat un magnífic local per dur a terme les seves reunions mensuals.

Gràcies a l'oportuna i generosa mediació de la Plataforma per la Llengua, el CIEMEN ha concedit a VEU PRÒPIA l'ús d'una sala de reunions al seu hotel d'entitats, l'Espai CIEMEN (Rocafort, 242 bis, Barcelona). VEU PRÒPIA vol manifestar a totes dues organitzacions el seu agraïment més sincer.

VEU PRÒPIA necessita més gent per tirar endavant el seu projecte! Ens trobem un cop al mes, dissabtes a la tarda. Si vols assistir a les nostres reunions, envia'ns un correu-e i et farem arribar les convocatòries i altra informació.

Ara que la crisi aferrissada envia desenes d'argentins cap a aquestes terres, algunes emissores de ràdio em criden per parlar del tema. Al capdavall sóc argentina i alguna cosa se suposa que he de saber d'aquests trànsits. L'última vegada em vam demanar que donés un consell als qui arriben. Que es barregin, vaig dir: que trenquin el gueto a què per naturalesa tendeixen, que aprenguin el català. Un argentí present se'n va estranyar: "¿y por qué lo decís?". Li vaig dir que conec argentins que fa vint anys que viuen a Barcelona i no tenen cap amic que no sigui argentí: viuen, parlen, surten, treballen amb argentins. Són molt gelosos d'una identitat molt específica, molt marcada; són repatanis. Per contra, els argentins que conec que parlen català són els que s'han desenganxat de la comunitat, s'han casat amb catalans i viuen amb arrels però sense llast. Són dues actituds: els uns creuen que el català no els afegirà res, que és un destorb, i es tanquen. Els altres pensen que una llengua apresa sempre és una finestra cap a un món diferent i estan disposats a enriquir-se. (Queda un tercer grup que es confessa senzillament incapaç d'aprendre una llengua, però m'agradaria saber què farien si visquessin a Berlín.) Quan vaig escriure una cosa semblant en una publicació del Consulat argentí, em van tirar la cavalleria per sobre: la meva sogra és catalana i a mi em parla castellà sempre, em va escriure un compatriota indignat, un entre tants que es van sentir ofesos. Doncs mira que bé, vaig pensar: podries tornar-li el gest per comptes d'exigir que sigui ella l'única a canviar de llengua, per consideració, no?, per respecte.

Però mireu: un dia va sortir una carta al director en un diari de Barcelona, en què un ciutadà local es queixava que a la seva dona, "una preciosidad argentina" (sic), li havien negat una feina a la Generalitat per no tenir el nivell de català requerit, i preguntava: u, si per treballar ella havia de renunciar a la seva identitat; i dos, si això no era una argúcia per afavorir laboralment els catalans i deixar a la intempèrie els nouvinguts. Em vaig quedar astorada de la peresa mental que revela la missiva, perquè només que canviéssim "català" per "anglès" —un requeriment laboral habitual en moltes empreses— la carta faria un ridícul absolut. Algú ha perdut la identitat per aprendre anglès? No estaria contenta la preciosidad de dominar-lo, amb tot el que té de prestigi cultural? Tan perillós és el català, que xucla identitats que l'anglès deixa incòlumes? De debò?

Siguem clars: no només el domini i l'ús social del català —en la intimitat que cadascú parli el que li vagui— obre finestres, permet accedir a altres coneixences i experiències, facilita la barreja (el mateix que saber anglès o qualsevol altra llengua), sinó que, en el nostre context, a més té el poder d'esborrar etiquetes. No està gaire lluny el temps en què immigrant era sinònim de baix nivell econòmic i doncs cultural, i molt en temo que ara la sinonímia torna a produir-se amb les noves migracions de països poc afavorits pel destí o pel FMI. Per què penjar-se lingüísticament l'etiqueta? (ja sé que a Pedralbes també parlen el castellà, però no ens enganyem: l'accent n'és una altra). A mi m'ha semblat que no calia proclamar la meva història cada cop que obro la boca: el català em fa anònima, una persona corrent, arrelada precisament en el lloc on visc; i quan vull, explico la resta i llueixo l'altre 50% de les meves arrels transatlàntiques. La gràcia de la immersió lingüistica a l'escola, que tan poc s'aplica, és que de veritat tothom pugui tenir les mateixes possibilitats —les oportunitats, crec jo, no vénen de la llengua. El català és, així, una disfressa social molt adient: no dóna accés a cap nivell especial, però permet diluir-se, desparèixer en el conjunt. En el bon sentit de la paraula.

Els argentins que arriben farien bé de deixar de ser argentins operatius —sense renunciar ni a la identitat, ni al mate, ni al tango, ni si volen a la nostàlgia: els argentins s'enyoren fins i tot del passat que mai han viscut. Farien bé de diluir-se, per enriquir-se, per tastar coses noves. I per estalviar-se prejudicis. Pensar que en aquesta societat els prejudicis no existeixen és ser ingenus: ja ho veuran quan els arribi el moment de llogar un pis.

Si el castellà ja el tenim, i el tindrem sempre, ¿per què no anar més enllà i ser bilingües, com són els catalans? Per què ser menys?

Aquest consell val per a tothom.

Com tanta altra gent, he tingut la sort d'haver nascut en una família bilingüe. De pare valencià i mare andalusa, el castellà ha estat, és i serà la meva llengua materna i en certa manera prodríem dir que pròpia; el castellà és, a més, la llengua de pràcticament tota la família, ja que els germans la parlem entre nosaltres —i amb la meva mare, és clar.

Amb el meu pare parlàvem català, amb la curiositat que ho fèiem en dialecte valencià. Fins a la mort del meu pare, quan ens reuníem tots podíem arribar a barrejar amb gran soltura les llengües i dialectes: amb el meu pare tots parlàvem valencià, amb la mare i entre els germans en castellà, i amb les meves cunyades i nebots, català.

El meu primer contacte conscient amb el català del Principat va ser quan vaig anar a l'escola, als 6 anys, on des de bon principi vaig tenir assignatures en català. En aquell moment vaig anar arraconant el meu accent valencià, que només seguia usant amb el meu pare, fins a convertir-lo en pràcticament estàndard.

A més de l'escola, una persona que em va fer estimar la llengua catalana va ser la meva mare: ella em va fer veure el gran patrimoni que posseïa. La meva mare és una persona que per circumstàncies de la vida va ser privada de l'enseyament bàsic, ja que havia nascut en el bàndol equivocat. Tanmateix, el seu esperit de lluita ha fet que en les respectives migracions que va realitzar acabés aprenent francès i català. El gran esforç que va realitzar per fer-se seves dues llengües més em va fer adonar que jo tenia molta sort, ja que havia nascut amb una llengua més "incorporada". Per això li agraeixo profundament que m'hagi fet veure la sort que tinc i sobretot que m'hagi fet veure que quan algú aconsegueix una fita —per a ella, en aquest cas el català— val la pena conservar-la i, si cal, lluitar per ella.

Una curiosa reacció de la gent catalanoparlant amb qui em relaciono és que quan descobreixen que la meva llengua materna és el castellà se sorprenen molt. Em diuen frases com ara: "Doncs no se't nota gens" o "¿Com has pogut aprendre-la així de bé, si a casa parles castellà?". Ara bé, no és menys sorprenent per a mi la reacció de certa gent que, malgrat que jo he nascut al Principat, no em consideren"català de socarrel" perquè confesso comptar mentalment o somiar en castellà.

Quan era més petit vaig haver de patir el clàssic calificatiu de "xarnego" perquè la meva mare no era catalana i jo m'expressava en català. Curiosament una de les persones que m'ho deia amb més insistència, i amb un punt de recança, sol canviar-se ràpidament al castellà quan parla amb la meva mare, malgrat que aquesta persona coneix sobradament que la meva mare l'entén i el parla sense cap problema.

"Allí donde fueres haz lo que vieres", em deia la meva mare de petit... Ella ho va fer i li ha anat molt bé, i jo no deixaré de fer-ho. Per tant, només puc dir: Gracias, mamá.

(Article publicat al Diario de Mallorca, 26-2-2002.)

Una amiga meva d'Euskadi, R.G., que des que la vaig conèixer per devers la Barcelona dels setanta ja havia triat i feia servir el català com a llengua habitual, i que des de fa anys viu i treballa per Mallorca, em deia fa unes setmanes: "És increïble i anticultural la demagògia que fan Rabasco i companyia a compte dels castellanoparlants. I creu aquest noningú que no hi ha castellanoparlants que hem elegit el català com a llengua de comunicació i de cultura? Aquestes tanques de publicitat seves són una vergonya i no és estrany que la majoria estiguin tapades de pintades." El cronista, vacunat dels mil i un Rabascos de torn, que procura no ocupar les neurones visuals amb tanques de qualsevol publicitat (saps, Lector, la quantitat d'energia de visió que et roben per menjar-te el coco?), li donà la raó i pensà que coneixia molts de casos semblants al de R.G., que no surten ni als articles dels Rabascos ni als dels seus oponents. I mentre estava dins aquests territoris de perplexitat m'arriba per la xarxa (visca la Internet!) una il·luminació, un prodigi. He rebut un cel (correu electrònic) que m'anuncia la creació de VEU PRÒPIA. Què és? Qui són?

Ben clar i llampant: els nous catalanoparlants, a favor de la llengua catalana. M'he quedat parat de veure com un desig es convertia en realitat. I la meva satisfacció augmentava mentre m'informava d'aquest grup que té unes idees clares, pragmàtiques i amarades d'amor al català. Són nous catalanoparlants que no tenen existència pública, que provenen de famílies on no es parla el català però que l'han triat com a llengua de cada dia. Consideren que quan es parla de catalanoparlants i castellanoparlants ells són invisibles. I a més a més creuen que hi ha organitzacions amb interessos dubtosos que pretenen "defensar" els seus drets com a castellanoparlants i "protegir-los" d'una suposada "dictadura lingüística". Per tot això volen fer sentir la seva veu públicament.

Què els preocupa? Escolta'ls: "Ens preocupa que disminueixi l'ús públic del català, la llengua que hem adoptat i en la qual hem invertit temps i energies; la llengua que, des de fa segles, ha servit perquè les persones arribades de fora esdevinguessin catalanes i catalans. Ens preocupa que molts conciutadans, com nosaltres d'origen no català, no acabin de fer el procés que hem seguit nosaltres: l'adopció del català com a llengua habitual. Aquest procés no és fàcil: moltes persones es veuen bloquejades per sentiments d'inseguretat i de vergonya quan comencen a parlar català habitualment i la majoria dels catalanoparlants no hi ajuden, perquè es passen al castellà quan detecten un accent no català. [Això a Mallorca fa plorera. Fins i tot em contaren uns amics catalans del Principat que quan anaren a un agroturisme i es posaren a parlar en català els contestaren en castellà.] Molts i moltes de nosaltres consideram que la societat catalana no s'implica prou en la promoció i la defensa de la nostra llengua comuna, el català. I, malauradament, la política lingüística que es fa i el moviment de defensa de la llengua no acaben de connectar amb els nous catalanoparlants, perquè se centren massa en la idea de "recuperar" el català. Però nosaltres no hem de recuperar cap llengua, perquè no n'hem perdut cap ni hem renunciat a cap; al contrari, nosaltres hem guanyat una llengua. No tenim nostàlgia del passat sinó que miram cap al futur. No volem la supervivència sinó el benestar del català, la nostra llengua comuna. I creiem que ha arribat el moment de parlar a favor del català des del nostre punt de vista, el dels nous catalanoparlants."

He de dir que mentre llegia el llarg i matisat conjunt d'intencions d'aquesta associació en procés de constitució, em pensava que era un bonsomni del qual em despertaria cop en sec. Són democràtics, als òrgans de govern proposen que hi hagi representació equitativa d'homes i dones, volen ser independents de les administracions públiques i dels partits polítics i també volen aconseguir independència econòmica. Si en vols més informació, escriu-los. Veuràs que no és ficció: són de bon de veres...

© Biel Mesquida, 2002